Quadern Mediterrani (1) - El Futbol com a Metàfora
Friday, May 29th, 2009
Després de varies entregues contínues de Cartas desde Londres, aquesta nit he decidit prendrem un respir del rifi-rafe polític que tant li agrada a la dreta, i que tant ens agota a tota la resta del país. Vull només gaudir del fet esportiu del any i possiblement de la història blaugrana, reflexionant amb vosaltres sobre el poder del futbol com a metàfora.
La victòria contra el Manchester United donà la triple corona al Barça i elevà als Blaugrana a l’Olimp de l’esport Internacional. La prensa mundial no ha estalviat compliments ni paraules aduladores per als de Guardiola, mentre als seus articles destaquen els seus moments favorits del partit, les jugades o els passes genials, inspiradíssims –que en van ser molts-. A mi, que vaig seguir la semifinal en el pub Penny Black en Surrey (a 3 minuts en cotxe del camp d’entrenament del Chelsea, i en mig del mig del territori comanxe) el que més em va impressionar no va ser la brillantés del futbol Blaugrana, sinó la determinació que van mostrar de lluitar fins al final, sent fidels sempre al seu ideal de futbol.
Els tres triomfs del Barça aquesta temporada simbolitzen no només l’excel•lència artística en el futbol sinó un reconeixement a la dedicació, a l’amor per les coses ben fetes, al futbol que es defineix per sempre voler crear joc i no destruir-lo, i el més important, a un equip que en l’hora més negra va continuar impertèrrit amb el seu estil de joc, fidel a ell mateix i bregant fins l’últim sospir.
No em sorprèn en absolut que Zapatero siga forofo del Barça. El President deu de veure la seua actitud vital i molts dels seus propis principis de generositat, sacrifici, talant, i amor per les coses ben fetes encarnats al camp de futbol en el joc del Barcelona. No ens ha de sorprendre tampoc la forma en la que lloà al discret Iniesta en una entrevista radiofònica posterior al partit, ni com va insistir una i altra vegada que el que fa encara més gran al jugador és que manté els mateixos ideals dins i fora del camp.
El Barça, amb aquesta fita històrica, no només ha fet que els que defensem unes certes actituds front a la vida i els que creiem en el valor de l’excel•lència i la generositat -en aquest món tan ple de vegades d’actituds mediocres- ens sentim vindicats. El que ens han demostrat l’equip de Guardiola és que amb eixos principis es pot guanyar a equips i a actituds front a la vida que s’enorgulleixen i fan bandera del seu cinisme, de la seua racaneria i del seu caràcter purament especulatiu.
Com dia amb gran poesia Ramón Besa en el País ‘un equipo primaveral vuelve al trono del fútbol después de derrotar a un campeón que llevaba muchos años ganando el mismo partido’…
I, enguany, eixe equip ens ha donat a tots una lliçó de vida. Força Barça!
L’article està molt bé, però no estic totalment d’acord. A vore, en primer lloc ser o no ser d’un equip no és proporcional al bon futbol que fa (Zapatero és del barça de tota la vida independentment del moment actual d’este equip).
Home, el barça dedicació i coses ben fetes…me’n recorde per aquestes dates l’any passat una frase de tota l’afició blaugrana “barça sí, laporta no” (després de dos o tres anys sense guanyar res).
Per una altra banda, és un equip fet a base de talonari, és una burla a la intel.igència que en els moments que estem pasant de crisi mundial els equips de futbol poderosos paguen als seus jugadors els que paguen, i el barça no es queda darrere, messi, eto’o, henry, alvez…
És cert que en la final hi havien 7 jugadors de la “cantera”(per a mí la qualitat més important del barça, el tractament del planter) i que el seu futbol ha sigut espectacular (en part gràcies a xavi,jugador que no se valora tant com a iniesta o messi) però és normal, eixos jugadors van sols, a mi m’agradaria vore a guardiola o del bosque entrenant a un Numancia o a un Almeria, a vore si serien tan bons.
Gràcies pel comentari Juan. Vàries coses:
Jo, que sóc aficionat del València, estime el bon fútbol per damunt dels colors del meu equip, i en la mesura que el Barça ha anat creixent durant la temporada ha anat emocionant-me i convencent-me més i més de la bellesa del seu joc, fins el punt que em vaig comprar una camiseta de Messi en una tenda de Oxford St. Tot i això que encara no tinc camiseta del València, que pel contrari, s’ha confirmat en al seua pròpia metàfora recurrent, que si vols algun dia podem discutir. Al remat, el que volia dir és que la teua afirmació de que el bon joc no et fa més o menys forofo d’un equip, al menys en el meu cas, no s’aplica. Cadascú viu el fútbol amb sensibilitats diferents, i valora més unes coses que altres.
Evidentment Zapatero era del Barça desde sempre, però el Barça, independentment de que li isquen les coses bé o no, sempre ha defensat un cert tipo de fútbol (que com comentava està prop dels ideals vitals de ZP), i això des dels anys 30-40 quan van importar el fútbol continental de toc.
Per la mateixa regla de tres, l’afició té tot el dret de pitar-li a Laporta si no produix resultats, però convindrem que (contrari a altres seguidors d’altres equips) el seguidor del Barça -des de sempre- no només vol que l’equip guanye, sinó que vol que jugue gran futbol.
Estic d’acord en que la locura dels salaris i l’especulació futbolística s’ha d’acabar algun dia, però ara que estem en crisi és molt fàcil criticar el presupost del Barça per a relativitzar el seu mèrit (com si fos l’únic equip de la lliga amb presupostos elevadíssims). Jo parle del que el Barça fa amb eixos diners quan li ixen bé les coses, i que és el mateix que també intenta fer fins i tot quan falla (un exemple, a banda del joc: no tenen esponsor en les camisetes, sinó que donen diners a Unicef). Canviar el sistema de financiació futbolística és un altre debat, i sempre em trovaràs amb els que proposen una contenció del gast i molta més transparència contable.
Tu mateixa em dius que el Barça tenia a 7 jugadors de la cantera en una final de la Champions. Això és no inusual, sinó extraordinari, i també demostra la viavilitat d’un model d’entendre el fútbol quan això és transforma en un model educatiu de fútbol (La Masia).
Si Guardiola entrenara al Almeria, segurament estariem parlant d’una altra metàfora. Jo parle del que és, no del que podria ser. El Madrid també té jugadors i pressupost per a jugar com a Deus i guanyar-ho tot, i difícilment es podrà trovar un equip més ràcano i més especulatiu, fins i tot en la victòria.
Per a acabar, remarcar que la metàfora no és fer una lloança del Barça simplement perquè ho ha guanyat tot, sinó que la ética del futbol del Barça (com la que un pot tindre per entendre la vida) normalment és molt més difícil que funcione. Sempre hi han equips que es dediquen a destruir joc, a especular en les faltes, a calentar als davanters… Aconseguir que un model net i noble triomfe pese a tot -i això en el àmbit de la vida que siga- es mereix l’admiració, i el reconeixement de tots.
Siga el Barça o un opositor als Conservatoris de la Generalitat.