Quadern Mediterrani (2) - ¿Què vol ser València?
Sunday, May 31st, 2009Problemes identitaris, polítics i d’autoestima
Des de temps immemorial València ha estat una de les finestres principals de la península cap al Mediterrani, sent port pels mercaders Grecs i Fenicis des dels temps de l’Antiguitat. Açò configurà des de ben prompte el nostre caràcter de nació oberta a l’altre, disposta al intercanvi i a la innovació, acollidora de persones i idees. D’alguna manera la nostra identitat primigènia naix durant eixos segles d’intercanvis constants amb els altres pobladors de la Mediterrània.
Aquest caràcter i aquestes característiques evolucionen i ens portaran a viure el nostre Segle d’Or durant el s. XV. No només era la Federació Catalano-Aragonesa una potència hegemònica al Mediterràni, sinó que València va ser durant bona part d’eixe segle la part d’eixa federació que brillà amb més força. Van ser Valencians els que reinventaren la poesia Medieval (Ausiàs March), els que escrigueren la primera novela de la Modernitat (Tirant lo Blanch), i va ser València la seu del primer stock exchange del món, la Llotja. València és el Segle d’Or de les lletres Catalanes. El nostre moment àlgid va ser precisament quan varem ser més oberts i més moderns, més tolerants al mestissatge i a l’hora més capaços de fer tota idea innovadora nostra, d’adaptar-la i injectar-li el nostre caràcter, d’integrar a grups demogràfics i d’enriquir-se amb tota eixa diversitat.
La unificació de Castella amb l’Aragó va ser el principi de la decadència dels territoris de la Confederació. No només les polítiques unificadores dels Reis Catòlics van contribuir a minar el nostre capital real i humà (l’expulsió dels jueus), sinó que per primera vegada, la península sencera i el món ja no miraven cap al Mediterrani, sinó cap a l’Atlàntic, a Amèrica. Eixa lenta decadència es va marcar amb més força quan s’expulsen als moriscos i es perd la Guerra de Successió. La concepció centralista dels Borbons s’afana a aniquilar tota diversitat dintre de l’Estat.
La Renaixença del s. XIX marca la pauta del que podia haver segut una vertadera Renaixença per al País Valencià. Es produeix una efervescència literària, de pensament i acció política, i una presa de consciència de la situació cultural i social dels territoris de parla Catalana/Valenciana que es tornen a sentir agermanats.
Una mostra del cosmopolitisme i la recuperació social i cultural que es va despertar durant l’última part del s.XIX és el paper que jugà València durant la Segona República i durant la Guerra Civil Espanyola, quan va arribar a ser Capital de la República. També varen ser eixos anys els que van veure nàixer les Normes de Castelló (1932), fruit de la col•laboració de lingüistes Valencians i Catalans.
El Franquisme i la seua persecució feroç de res que no fora l’ortodòxia del règim nacionalcatolicista va enfonsar tot l’esforç cultural, polític i lingüístic que els anys de la República van provar d’acomplir. València, que es va destacar d’una manera especial en la defensa de la República, va rebre en el càstig l’atenció especial del règim Franquista, qui la va convertir amb el pas dels anys en ‘la playa de Madrid’. A través d’un procés lent, però continuat, a la burgesia de València se li va instaurar la burgesia madrilenya com a model (són els anys en els que es deixa de parlar valencià als fills ‘porque eso es de labradores’).
Açò va provocar una bicefàlia en els Valencians que es va provar difícil de superar. Dividits entre la nova identitat del règim, encarnada en els estiuejants Madrilenys, i la germana guapa (en aquell moment més potent demogràfica, cultural i econòmicament), Barcelona, els valencians viuen la crisi de la posguerra i la crisi profunda de la ciutat d’una manera especialment crua: la esquizofrènia Valenciana acabava de nàixer. Lamentablement, no era la simple esquizofrènia d’un doble model cultural, sinò que, a més a més, venia sumada a un clar sentit doble d’inferioritat: tan davant de Madrid per als que s’inspiraven en el model del règim, i/o d’inferioritat davant de Barcelona per als que s’inspiraven en un model basat en afinitats culturals i històriques.
Aquesta doble condició de germana lletja tant de Madrid com de Barcelona de la ciutat de València i sobre tot dels seus ciutadans va marcar amb claredat els primers governs regionals de la democràcia, que es van mostrar incapaços de decidir-se clarament per un model a seguir. Molts avanços es van fer però sense la profunditat requerida, com després es va demostrar. També aquesta esquizofrènia es mostra a la profunda divisió de la societat durant aquells anys entre un model clarament nacionalista i d’esquerres, o regionalista-costumbrista de dretes -o simplement d’inspiració fascista-.
Els anys següents de governs del PP han servit per diluir sense contemplacions tot element de personalitat històrica diferenciada. El País Valencià es va convertir en la Comunidad Valenciana, els programes de línies en Valencià es van congelar, les ajudes a la creació en la nostra llengua són mínimes, s’ataca la unitat lingüística, es boicoteja la normativa ortogràfica, l’autoritat lingüística, acadèmica…
Això sí, amb l’ajut de la forta inmigració –que gràcies a la total absència de una política integradora de caràcter i esperit Valencià per part del PP ha jugat un paper clau en la transformació recent de València-, a base de fer-li regals cars a la ciutat (i en certa manera inútils), de instaurar polítiques dirigides a difuminar la nostra personalitat històrica, la dreta a produït un miracle que l’esquerra mai va poder aconseguir: València està pagada de si mateixa. S’ha llevat a la fi de damunt els complexos, la esquizofrènia de dècades; es sent millor que mai. Però València s’ha oblidat de que és ser València. Unflada a macroprojectes arquitectònics, grans events, polítiques que no pensen en fer créixer sinó en adular de la manera més baixa, València està rendida als aduladors i ha oblidat qui és i qui ha segut.
Els dos camins que València pot triar són: o prosseguir amb el procés de dilució al que tant s’han aplicat els governs del PP o mamprendre la gran feina que és recordar-li a València qui és de veres i tornar-la a il•lusionar.
L’esquerra valenciana ha de ser fidel a la terra i al poble històric que representa i ha de superar la temptació de presentar un projecte aiguat, tímid i acomplexat, que en definitiva seria continuista de la llavor desintegradora de la dreta, que durant aquestos anys certament ha pervertit la natura de la societat valenciana i l’ha convertida en una postal de falla, regionalista i rància.
L’esquerra valenciana ha d’aprofitar-se d’aquest moment de crisi econòmica i de model social, de la relaxació de l’etern conflicte bicèfal Madrid-Barcelona per a redefinir l’essència de la ciutat com a metròpoli fresca, oberta, que vol estar al capdavant de modernitat i de la tolerància social, i sobretot amb personalitat pròpia –que la té-, orgullosa del que és i ha segut: una nació amb una llengua i un passat compartits, però amb unes particularitats marcades i pròpies que ens diferèncien tant dels Madrilenys com dels Barcelonins, una potència econòmica i cultural de primer ordre a Europa -no una València tan passada per aigua que podria passar per Murcia si un es despista per la A-7-.
L’esquerra valenciana ha de recordar-li a València el què és: i per això és menester tindre clar què som, i explicar-ho al ciutadà sense complexos.
Leave a Reply